La nostra és una societat de ressentits. Un ressentiment, però, que va més enllà del disgust, la irritació, el victimisme o el narcisisme. Hi ha mil coses que poden provocar el ressentiment. I mil raons per les quals podem sentir-nos ofesos. Posats a classificar, diríem que es divideix entre el ressentiment domèstic i el ressentiment de la polis. O, dit d´na altra manera, el ressentiment amb l´entorn proper i el ressentiment amb el poder.
* * *
Cal tornar, de nou, a la polis grega i a l´Aristòtil que, en la Retòrica (1), posa a la nostra disposició el ser i l´estar del ressentiment. Escoltem-lo: «La justa indignació és un punt mig entre l´enveja i la rancúnia, aquests estats es relacionen amb el dolor i el plaer que sentim davant la fortuna dels nostres iguals; l´home que es caracteritza per la justa indignació se sent dolgut per la bona fortuna immerescuda, l´envejós, anant més enllà, se sent dolgut per tota bona fortuna, i l´home rancuniós es queda tan curt de sentir-se dolgut que inclús se n´alegra». És a dir, sentim dolor -ressentiment- davant la fortuna dels altres, sigui merescuda o immerescuda, i sentim plaer -ressentiment- davant la mala fortuna dels altres, sigui merescuda o immerescuda. Val a dir que l´home virtuós seria aquell que reacciona positivament -plaer- davant la fortuna dels altres i negativament -dolor- davant la mala fortuna de l´altre.
Aprofundint en l´assumpte, Aristòtil, en l´Ètica a Nicòmac (2), caracteritza la figura del ressentit amb els següents termes: «Els colèrics estan dotats d´una vivacitat excessiva; s´irriten per tot i contra tot el món, d´on els ve el nom que se´ls dona. Però, els homes rancuniosos són més difícils de governar; la seva irritació dura llarg temps, perquè saben dominar els moviments del seu cor, i no s´apaivaguen fins no haver tornat el mal que se´ls ha fet. Sols la venjança calma la seva còlera, perquè mitjançant d´ella reemplaça el plaer a la pena que els devorava. Però, mentre el seu ressentiment no està satisfet, té un pes que els oprimeix, i com es guarden de manifestar-ho, ningú pot intentar curar-lo per la persuasió. Es precisa temps, perquè es rosegui a sí mateix la còlera; i aquesta gent són els més insuportable dels homes per a si mateix i pels seus amics més volguts».
* * *
Aristòtil retrataria la figura del ressentiment -és a dir, de la còlera- del nostre present. No és tracta d´una protesta en qualsevol de les seves manifestacions. El ressentiment és la manera/forma d´expressió de la venjança i de l´enveja. «L´home del ressentiment -assenyala Friedrich Nietzsche en La genealogia de la moral (3)– no és ni franc, ni ingenu, ni honest, ni dret amb ell mateix. La seva ànima mira de reüll; sap callar, no oblida, espera, s´empetiteix i s´humilia transitòriament». O el que és el mateix, el ressentiment no és l´expressió de cap valor, ni tampoc pot connectar amb la justícia o amb la llibertat. Conclou Friedrich Nietzsche que estem davant el «ser agressiu» que deteriora l´escala de valors de la societat occidental. El ressentiment o l´odi impotent contra allò que no es pot ser o no es pot tenir. Diu el filòsof alemany: «La rebel·lió dels esclaus … comença quan el ressentiment resulta creador i genera valors… [però] no troben compensació sinó és en una venjança imaginària». En d´altres termes, el ressentiment seria una manifestació d´odi contra els valors dominants, inaccessibles -diu el filòsof- a determinats individus.
Tot comptat i debatut -seguint les reflexions dels clàssics antics i dels clàssics moderns- es podria dir que el ressentiment no és sinó una emoció d´ira, més o menys controlada, que es manifesta quan s´ha patit, o s´ha cregut patir, una injúria o una injustícia. Pot ser, també -Friedrich Nietzsche-,el motor de la moral de l´esclau.
* * *
Passa, però, que no tothom està d´acord amb la caracterització del ressentiment d´Aristòtil i Friedrich Nietzsche. No tothom pensa el mateix. Durant la primera meitat del segle XX, Max Scheler (4) afirmava que el ressentiment és un fenomen emocional, una “autointoxicació psíquica” que és “l´expressió d´algun sentiment d´impotència, producte del xoc del subjecte a l´assumir, segons la personalitat, un o un altre valor moral… L´origen del ressentiment és en la major de les ocasions personal; però és igualment possible descobrir una espècie de ressentiment col·lectiu”. En qualsevol cas, Max Scheler acaba acceptant el ressentiment -que pot ser actiu o passiu- en admetre que en ell pot haver-hi altruisme, una reivindicació de la igualtat entre els homes, i l´afirmació d´un subjectivisme axiològic i d´alguns altres valors utilitaristes.
De la seva banda, per Soren Kierkegaard (5) el ressentiment és l´emoció que vol “anivellar” les persones i així reparar o venjar el sentiment d´inferioritat.
Finalment, Gilles Deleuze (6) adverteix que «no entendrem el ressentiment mentre no veiem en ell només que un desig de venjança, un desig de sublevar-se i de triomfar… el ressentiment arrossega un estat de força real: l´estat de les forces reactives que ja no es deixen activar, que escapen a l ´acció de les forces actives. [ el ressentiment] Proporciona a la venjança un mitjà: invertir la relació normal de les forces actives i reactives». El filòsof francès ens està dient que, en si mateix, el ressentiment és ja una manera de sublevar-se. Més: el ressentiment seria ja el triomf del dèbil com a tal, «la sublevació dels esclaus i la seva victòria en tant que esclaus». Ell, el ressentit, l´impotent, l´esclau; Ell, vol ser també escoltat i estimat; Ell, fins i tot, vol imposar-se.
* * *
¿De què parlem quan parlem de ressentiment? Diverses respostes.
El ressentiment -especialment el ressentiment col·lectiu- és un autèntic perill per diverses qüestions: perquè, el ressentiment esquerda les relacions interindividuals i intergrupals fins al punt d´aixecar fronteres; perquè, el ressentit sovint es recrea amb les seves emocions i les seves ferides i actua de forma inadequada; perquè, el ressentiment convida a crear lideratges indesitjables; perquè, el ressentit sempre troba el moment de desagreujar-se i no sempre d´una manera assossegada; perquè, el ressentiment pot arribar a posar en qüestió la via democràtica.
De nou, Aristòtil en l´Ètica a Nicòmac: «Enutjar-se és fàcil. Enfadar-se amb la persona adequada en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i del mode correcte; això sí que és difícil».
Notes
1.Aristòtil. Retòrica. Poètica. Traducció de Joan Leita. Edició Alberto Blecua. Laia. Barcelona, 1985.
2.Aristòtil. Ètica a Nicòmac. Traducció Carles Miralles. Introducció i estudi Salvador Feliu. Universitat de València. València, 1995.
- Nietzsche, Friedrich. La genealogia de la moral. Traducció Joan Leita Graell. Edicions 62. Barcelona, 2010.
(4)Scheler, Max. El resentimiento en la moral. Traducció de José Gaos. Bauplan. Seriecero. Madrid. 2025.
(5)Kierkegaard, Soren. La época presente. Traducció i Presentació de Jorge Eduardo Rivera. Editorial Universitaria. Santiago de Chile, 2001.
(6)Deleuze, Gilles. Nietzsche y la filosofía. Traducció Carmen Artal Rodríguez. Anagrama. Barcelona, 2006.
